Racó de l'opinió

Nou impuls a la televisió educativa

2008-01-08T16:48:00.000-08:00

Ahir va ser un dia en què els canals públics van ampliar la seva oferta en els formats de televisió educativa. D’una banda TV3 va estrenar Caçadors de paraules, mentre que Televisió Espanyola va començar a emetre el concurs cultural La lista.

Caçadors de paraules (TV3) va començar ahir la seva segona temporada amb una edició dedicada al llenguatge dels polítics. El programa, que va triomfar en la primera temporada (24,2% de share i 760.000 espectadors) vol reeditar l’èxit d’un format televisiu que té la voluntat de divulgar i fer descobrir les paraules més desconegudes de la llengua catalana en la seva diversitat. De fet, aquesta nova temporada farà una major èmfasi als diferents accents i terres on es parla el català, com ara la Franja de Ponent (a l’Aragó), els Pirineus o les Terres de l’Ebre.

A més a més, Caçadors de paraules farà divulgació d’una llengua parlada a Catalunya i força desconeguda per molts catalans: l’aranès.

Els tretze nous capítols que s’han gravat tindran en compte el català emprat pels polítics; la llengua dels pescadors i els homes de mar; els topònims; les paraules relacionades amb la verema i el vi, amb la roba, amb els pastissos i els dolços, i amb els jocs.

Com també hem dit, Televisió Espanyola va estrenar el concurs La lista, una proposta que ja funciona a televisions d'Anglaterra, França, Austràlia i Alemanya i que combina la necessitat de respondre bé les preguntes de cultura general i la capacitat de preveure les errades pròpies i les de la resta de concursants.

La conducció del concurs està en mans del periodista Daniel Domenjó, que defineix La lista com "un concurs innovador, amè, en què es demostrarà que absolutament tothom, gent gran, canalla, executius, manobres, camperols i enginyers, pot competir en igualtat de condicions".

Pel que fa a la mecànica del concurs, la competició arrenca quan els equips -dues parelles de concursants creades en el programa- es col·loquen en cabines insonoritzades de d'on han de completar un panell amb dues llistes.

La classificació per a la segona fase del concurs té a veure amb la confiança en les possibilitats pròpies, perquè és decisiu igualar la quantitat de respostes correctes que cada parella ha anunciat que aconseguiria.

En la segona fase del programa, la parella ha d'encertar el màxim nombre de respostes que pugui, un cop se sotmet al repte de la llista final, que en té quinze de possibles.

Catalunya no arriba a la mitjana europea en l'accés a Internet

2008-01-06T15:58:00.000-08:00

Més de la meitat de les llars catalanes no tenen accés a Internet. Encara que any rere any la xifra va augmentant, el 2007 s'ha tancat amb un 48,8% de llars que disposen de connexió a la xarxa, un percentatge inferior a la mitjana de la Unió Europea, que se situa en el 54%. La Comissió Europea creu que les altes tarifes de les companyies espanyoles suposen un fre per a la penetració d'Internet a l'Estat. Brussel·les intentarà aquest 2008 impulsar noves mesures per assegurar la competència en el sector de les telecomunicacions, un factor clau perquè els preus dels serveis es moderin.

Les xifres són clares i revelen que l'accés privat a Internet a Catalunya està lluny dels percentatges d'altres països europeus com Holanda (83%), Suècia (79%), el Regne Unit (67%), Bèlgica (60%) o fins i tot Eslovènia (58%) i Estònia (53%). Catalunya, però, supera el conjunt de l'Estat espanyol (45%). Entre els Estats que registren la penetració més baixa d'Internet hi ha Bulgària (19%) i Romania (22%).

Pel que fa al tipus de connexió, a Catalunya s'ha registrat en els darrers dos anys un important avenç de la connexió per banda ampla (ADSL, fil òptic, etc.) i, segons l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat), s'ha passat del 28,2% en el 2005 al 46% en el 2007, 4 punts per sobre de la mitjana de la UE. De nou, Catalunya se situa molt per sobre del percentatge de l'Estat espanyol, que és del 39%.

Malgrat l'avenç de les connexions per banda ampla, Brussel·les considera que a Espanya la taxa de penetració de la tecnologia és "relativament baixa" a conseqüència, sobretot, de les tarifes que imposen les companyies. L'objectiu de la comissària europea de Competència, Neelie Kroes, és impulsar un veritable mercat únic de les telecomunicacions que contribueixi a fomentar la competència i a abaixar els preus dels serveis de telefonia i Internet.

Edu365.cat, el portal educatiu català

2007-12-29T07:02:00.000-08:00

L’edu365.cat és un portal educatiu que depèn del Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya, orientat i desenvolupat específicament per a l'alumnat (infantil, primària, secundària, batxillerat i formació professional) i les seves famílies. El portal es basa en les infrastructures i serveis de la Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya (XTEC). A més a més és també una eina de gran utilitat per al professorat, ja que ofereix un conjunts de recursos i serveis per ajudar-lo en la seva docència.

Alguns dels objectius que es proposa el portal edu365.cat és potenciar l’ús segur d’Internet amb finalitats educatives, i proporcionar aquesta eina que és la xarxa tant a casa com a les escoles. D’aquesta manera es busca una igualtat educativa per a tothom, amb independència del nivell econòmic de les famílies, del lloc de residència, de l’entorn cultural, o del sexe o discapacitats de l’alumne.

A més, pretén ser un nou instrument per fer possible la comunicació entre els alumnes, els pares i el professorat. Amb uns continguts i informacions distribuïdes en català, l’edu365.cat vol també comunicar els valors, els riscos i les responsabilitats en l’ús d’Internet.

Poden ser usuaris registrats de l'edu365.com els alumnes, pares i mares, professorat i centres educatius no universitaris de Catalunya. Cadascun d'aquests col·lectius disposa, en el portal, d'uns serveis i recursos comuns i d'altres d'específics.

Algunes de les eines que proporciona el portal són un servei propi de correu electrònic, xats, consultories, carpetes virtuals, traductors i diccionaris on-line, enciclopèdies, jocs, adreces d’interès, etc.

Censura contra TV3?

2007-12-23T14:54:00.000-08:00

Després que el govern valencià precintés el passat 9 de desembre el repetidor de TV3 de la Carrasqueta que emetia per a Alacant i Elx, ara l'amenaça plana sobre els reemissors del Bartolo i el Montdúver. El govern de Francisco Camps ja ha demanat permís al jutge per segellar-los sense avisar prèviament l'entitat propietària d'aquests, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) per evitar així concentracions en aquestes instal·lacions.

Precisament per evitar els tancaments, ahir centenars de persones es van manifestar a Castelló i Gandia. Tots els partits polítics excepte el PP van donar suport a aquestes marxes convocades per ACPV.

La manifestació a Castelló de la Plana, que segons l'organització va comptar amb 3.000 assistents, s'obria amb una pancarta en la qual es podia llegir Barbaritat Valenciana. Als crits de "llibertat d'expressió" hi van desfilar a més de representants del PSPV-PSOE, Bloc Nacionalista Valencià, Esquerra Unida i Esquerra Republicana, representants de sindicats valencians i el secretari general d'ACPV, Eliseu Climent. Aquest, a l'hora dels parlaments, va assegurar que "podem perdre la batalla -en al·lusió al tancament de la Carrasqueta- però no la guerra".

Paral·lelament a Gandia, malgrat la incessant pluja, unes 300 persones es van manifestar rere la pancarta "Volem TV3, C33, 3/24 i 300. Per la llibertat d'expressió".

D'altra banda, ACPV va recórrer ahir el tancament del repetidor de TV3 de la Carrasqueta, perquè considera que la Generalitat Valenciana va sobrepassar el permís judicial. L'advocada de l'entitat, Mercè Teodoro, addueix que el jutge només va autoritzar a tancar i precintar els equips d'emissió de TV3, mentre que la Generalitat, a més, va desmuntar-los. Per això, demana la nul·litat de l'actuació.

Nàpols designada seu del quart Fòrum Universal de les Cultures al 2013

2007-12-20T03:17:00.000-08:00

En reunió extraordinària, l'assemblea del Patronat de la Fundació Fòrum Universal de les Cultures ha escollit la ciutat de Nàpols com a seu del Quart Fòrum Universal de les Cultures que se celebrarà l'any 2013.

Aquesta ciutat ha rebut el total suport del govern italià, la regió de la Campània i la província de Nàpols, gràcies al qual i a la participació activa de les institucions territorials, la programació de l'esdeveniment preveu una inversió total d'uns 1.000 milions d'euros (700 milions dels quals en inversions públiques).

El lema del Quart Fòrum, que se celebrarà durant 101 dies i tindrà un pressupost de 150 milions d'euros garantits pel govern italià, se centrarà en 'la Memòria del Futur' que estructurarà els eixos temàtics que defineixen el Fòrum Universal de les Cultures: Diversitat Cultural, Desenvolupament Sostenible, Coneixement i Condicions per a la Pau.

Font: Avui.cat

Després de Barcelona (2004), Monterrey (2007) i Valparaíso (2010), Nàpols serà la seu del Fòrum 2013.

Més informació aquí.

Alfabetització digital al Raval

2007-12-18T01:07:00.000-08:00

Aquesta setmana hem visitat el telecentre Casal dels Infants del Raval, per poder incloure l’experiència en el documental sobre Alfabetització Mediàtica i Digital. El telecentre, que està situat al carrer barceloní Junta de Comerç 16 i que està dinamitzat per Marc Paqual, ofereix una sèrie de classes i recursos perquè els veïns del barri aprenguin a utilitzar correctament els ordinadors.

El centre, que forma part del projecte Punt Òmnia de la Xarxa de Telecentres de Catalunya (XTC), està equipat amb una quinzena d’ordinadors perquè joves sense recursos, immigrants i la gent gran (veïns del barri de tota la vida) puguin alfabetitzar-se digitalment.

El Casal dels Infants del Raval ofereix diferents activitats, cadascuna adaptada a les prioritats i les necessitats dels diferents usuaris del Telecentre. Per una banda trobem els cursos d’informàtica en els quals els alumnes adquireixen coneixements variats en l’ús quotidià dels ordinadors: navegar i cercar informació per Internet, enviar i rebre e-mails, fer gestions a través de la xarxa, saber utilitzar editors de textos i fulls de càlcul o tenir alguns coneixements de retoc fotogràfic. Segons ens explica Marc Pasqual, a tota aquesta sèrie de coneixements se li intenta donar un caire personal. És a dir, es busca que l’alumne en vegi la utilitat i trobi la motivació a través de les seves relacions personals: poder contactar amb la família que viu al país d’origen, saber guardar les seves fotografies personals, etc.

Altres activitats que duu a terme el telecentre són les càpsules, uns cursos especials per aquells alumnes més avançats en coneixements sobre les TIC, en les quals s’expliquen les lliçons de manera molt ràpida, seguint pràcticament una mecànica autodidacta. Pasqual diu que les càpsules es van crear perquè hi havia alumnes que es volien quedar molts anys al telecentre, i que per tant sempre adquirien els mateixos coneixements. D’aquesta manera les càpsules permeten que aquests alumnes aprofitin millor els anys de més que es volen quedar en el centre.

Per últim també destaca l’anomenat Espai Obert, que com el seu nom indica consisteix en una lliure utilització dels ordinadors, sense que s’imparteixi cap classe. El perfil més usual d’aquesta activitat són els joves del barri, que l’utilitzen a mode de ciber o de locutori, sobretot per parlar a través del MSN Messenger amb els seus amics.

Obre CitiLab de Cornellà, el primer laboratori digital ciutadà d'Europa

2007-12-04T02:54:00.000-08:00

El passat 23 de novembre el CitiLab va obrir les seves portes a Cornellà de Llobregat. És tracta d’un espai de recerca i aprenentatge que té per objectiu fomentar la innovació i creació ciutadana en el marc de la Societat del Coneixement. Aquesta és una iniciativa pionera a Europa, amb la qual els ciutadans poden adquirir coneixements avançats en l’ús de les tecnologies i on les empreses innovadores i les universitats poden fer les seves recerques de la societat digital per crear o millorar les aplicacions informàtiques i els productes tecnològics en general. L’entorn s’ubica a l’antiga fàbrica Can Suris de Cornellà, en un recinte de més de 4.500 metres quadrats que ha estat restaurat mantenint les característiques del seu passat industrial.

L’espai participatiu que representa el CitiLab es converteix en un laboratori per a empreses, acadèmics, administracions i, sobretot, la ciutadania. Es tracta d’una oportunitat perquè tots aquests estaments es relacionin mútuament per contribuir al desenvolupament de la Societat del Coneixement i de les TIC.

Els visitants del CitiLab hi trobaran jocs interactius innovadors i una exposició de videojocs antics, podran aventurar-se a SecondLife i experimentar-hi, aprendre fotografia i vídeo digitals, obrir i personalitzar un bloc, una web o un wiki i, fins i tot, crear art i música digitals.

A la inauguració del CitiLab han assistit el president de la Generalitat, José Montilla; el ministre d’indústria, Joan Clos i l’alcalde de Cornellà, Antonio Balmón. També hi eren presents rectors d’universitats, directius d’empreses i representants dels col·legis d’enginyers de Catalunya.

L'alfabetització mediàtica

2007-11-25T14:32:00.001-08:00

Abans de parlar sobre l’alfabetització mediàtica hem de limitar el concepte d’alfabetització en un sentit més estricte. Així doncs, l’alfabetització és aquell procés pel qual una persona assoleix les capacitats pròpies de l’escriptura, és a dir, escriure i llegir. Però a banda d’aquestes dues facultats, per estar alfabetitzat també és imprescindible la comprensió d’allò que es llegeix i s’escriu. En aquest sentit és interessant fer una distinció entre l’analfabetisme funcional i l’analfabetisme. Parlem d’analfabetisme funcional quan es donen les capacitats de lectura i escriptura, però no es comprèn el missatge codificat. D’altra banda, l’analfabetisme és la situació que ve determinada quan un individu no ha assumit les habilitats d’escriure i llegir.

Feta aquesta presentació, ara ens podem centrar en el concepte d’alfabetització digital, que consisteix en saber utilitzar i alhora comprendre el llenguatge digital (informàtic, sobretot) i els seus instruments (programes, aplicacions, material, software, etc.). L’alfabetització digital és indispensable per sobreviure a l’esquerda digital; en un món cada vegada més globalitzat i interconnectat a través de la informàtica i les telecomunicacions. De fet, el consum d’ordinadors augmenta deu minuts cada semestre.

Per altra banda, l’alfabetització audiovisual se centra més en l’adquisició dels codis de representació del llenguatge audiovisual, les seves convencions professionals, les seves trampes i trucs, etc. Aquesta tipologia d’alfabetització és vital per conviure en un món absolutament dominat pels mitjans de comunicació i per la imatge –el consum de televisió és d’unes 3-4 hores diàries per persona- i per evitar els efectes de les possibles manipulacions que constantment es donen en el terreny audiovisual.

Tot plegat es tracta de l’alfabetització mediàtica, és a dir, la suma de l’alfabetització (referent a l’escriptura), l’alfabetització digital i l’alfabetització audiovisual. Quan una persona ha desenvolupat les capacitats per llegir, escriure i comprendre qualsevol mitjà de comunicació direm que està alfabetitzada mediàticament.

A més a més, i molt relacionat amb els conceptes anteriors, hem de fer esment de l’educació en els mitjans, que consisteix en inculcar una sèrie de valors –solidaritat, sostenibilitat, pau, cultura, treball, compromís, etc.- a través dels mitjans de comunicació. Alguns dels casos més freqüents són els canals educatius –infantils i juvenils- de televisió o els portals d’Internet destinats a la mateixa causa.

L’alfabetització mediàtica, així com l’educació, s’inculquen a través de diverses maneres: telecentres on s’imparteixen classes d’informàtica, cursos, projectes de cooperació, programes de desenvolupament tecnològic, mitjans i canals especialitzats, etc.

En conclusió, podem dir que l’alfabetització mediàtica és imprescindible i alhora un repte per grans sectors de població que, en desconèixer el llenguatge digital i audiovisual, s’exposen a caure per l’esquerda mediàtica i quedar marginats d’un món i d’una societat que avança imparablement cap el domini tecnològic, la globalització a través de les TIC i la Societat de la Informació. Disposar d’una societat mediàticament alfabetitzada serà l’única garantia de que aquesta pugui respondre de manera crítica als fets que es produeixin en el seu entorn. I és aquesta resposta crítica la que permetrà, potser algun dia, ser una eina per transformar la societat.

El paper del periodista

2007-11-18T07:40:00.000-08:00

Glossari dels conceptes bàsics de l'assignatura

2007-11-16T10:20:00.000-08:00

L’assignatura que ens ocupa ve delimitada per dos conceptes generals: comunicació i educació. A continuació definirem aquells termes –referit a cadascun dels dos conceptes- que sovint fem servir indistintament i com si fossin sinònims; quan en realitat tenen matisos diferents. Aclarim doncs, el significat de les paraules més comuns en els camps de la comunicació per una banda, i de l’educació per l’altra.

Termes de la comunicació

Emissió: és l’acció de fer passar un senyal del pol emissor al pol receptor.

Difusió: és l’acció per la qual el missatge arriba a un públic ampli, massiu.

Comunicar: difondre amb reciprocitat.

Interacció: és l’acció per la qual es produeix un intercanvi de papers entre l’emissor i el receptor.

Informar: difondre sense haver-hi reciprocitat.

Notícia: és un tipus d’informació oposada a l’opinió.

Argumentar: justificar les opinions donant raons per intentar convèncer d’alguna cosa.

Narrar: Explicar un procés que pateix una transformació (lineal) des de l’observació dels fets.

Descriure: Explicar l’estat d’una qüestió.

Termes de l’educació:

Educar: transmetre una sèrie de valors.

Instruir: transmetre una sèrie de coneixements.

Aprenentatge: adquirir coneixements o pràctica a través de l’estudi i l’atenció. Distingim entre les habilitats pràctiques i les habilitats cognitives.

Les habilitats pràctiques o pragmàtiques es refereixen a l’automatització dels coneixements adquirits.

Les habilitats cognitives es refereixen a una sèrie de qualitats, com ara la sensació, la percepció, la memòria, la imaginació o creació i el raonament (que explicarem a continuació).

Sentir: rebre estímuls exteriors dels sentits.

Percepció: suma de sentits i sensacions passades i presents.

Memòria: és l’acumulació de sentits i percepcions que cada persona té.

Imaginació o creació: és la barreja i reformulació del que acumulem en la memòria. D’aquesta manera podem inventar coses que no existeixen a partir d’altres que si que existeixen i que recordem.

Raonar: descobrir coses que no se saben a partir de coneixements previs i limitats. Els raonaments poden ser deduccions (a partir del procés lògic de la deducció), és a dir, que des d’una qüestió general arribem a la qüestió particular; o bé poden ser intuïcions (a partir del procés lògic de la inducció), és a dir, arribar a l’hipotètic general a partir del particular.

Aprenentatge significatiu: és l’aprenentatge que desperta certa motivació per qui el rep.

La mirada culta com a condició de qualitat televisiva (per Joan Manuel Tresserras)

2007-11-05T13:57:00.000-08:00

El dia 26 va tenir lloc, a l’Aula Magna de la Facultat de Ciències de la Comunicació, la conferència en motiu de la inauguració de la segona edició del Màster en Innovació i Qualitat Televisives (MIQT). El MIQT és un màster organitzat conjuntament per la UAB, la UPF i TV3, amb la col·laboració de l’Obra Social “LaCaixa”. A la conferència hi van assistir presències tan destacades com Joan Manuel Tresserras, Conseller d’Educació i Mitjans de Comunicació; Francesc Escribano, director de TV3; Josep Joan Moreso, rector de la UPF; Lluís Ferrer, rector de la UAB; Joan Majó, director de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) i Rosa Maria Molins, de la Fundació “La Caixa”.

Després de la presentació del màster que van fer els conferenciants, el Conseller Joan Manuel Tresserras va impartir-nos una lliçó inaugural titulada “La mirada culta com a condició de la qualitat televisiva”. Crec que va ser una reflexió molt interessant, en la qual Tresserras ens va explicar com havia de ser una televisió de qualitat. Per això va traçar una sèrie de pautes o indicacions que s’haurien de seguir.

Abans de tot, i com a factor general, per Tresserras és indispensable una suficiència financera (tant en televisions públiques com en privades) per poder garantir una televisió de qualitat. A banda d’això, també és important singularitzar i personificar els diferents canals existents, evitant d’aquesta manera una oferta televisiva homogènia que cau fàcilment en els pitjors tics. És per això que cada canal ha de construir un punt de vista particular –cosa que no vol dir que aquest no pugui ser plural. Una televisió de qualitat també ha de garantir la seva independència editorial respecte el poder polític –sobretot en el cas de les televisions públiques- i econòmic –sobretot en el cas de les privades.

Un altre aspecte en el qual el conseller va posar èmfasi va ser el de la producció pròpia de cada canal. Per això és important que cada televisió tingui una gran capacitat d’innovació, i així poder produir una agenda pública i d’actualitat pròpia. D’aquesta manera s’evitaria el que fan molts canals de televisió: “ser mers reproductors d’altres mitjans o centres de poder”, tal com va afirmar Tresserras.

A més a més és indispensable que els canals de televisió, especialment els públics, tinguin la voluntat d’esdevenir un canal de referència i de cohesió social. Aquests ítems s’aconseguirien per una banda sent culte i respectuós amb la cultura a la que s’adreça –la cultura catalana en el cas de TV3- i per l’altra, generant un debat cultural i una diversitat que es fomentarien, entre d’altres, a partir de la transgeneracionalitat en els professionals dels canals televisius.

En conclusió, em va semblar una conferència molt adequada per a la nostra Facultat, amb la presència de les personalitats més importants del món de la comunicació pública a Catalunya. És per això que penso que conferències com la del passat divendres s’haurien de fer més sovint.

Un exemple de telecentre

2007-11-04T10:09:00.000-08:00

El passat dia 23, Laura Rojas va tornar a parlar-nos dels telecentres. Aquest cop, però, la conferècia tractava de forma més genèrica el concepte global d’alfabetització mediàtica.

Rojas va explicar-nos que l’alfabetització mediàtica i digital es basa en l’accés a la informació i a la comunicació, ja sigui de forma directa (a través del contacte físic amb els suports dins dels telecentres) o bé de manera mediada.

Els principals desafiaments a què l’alfabtetizació mediàtica s’exposa són la manca d’infraestructures adaptades a les necessitats i capacitats dels destinataris, així com també la formació insuficient pel que fa a l’ús de les Tecnologies de la Informació i del Coneixement (TIC).

Després de la conferència, la classe es va dividir en grups per fer propostes de telecentres. Des del nostre grup en concret vam proposar impulsar la creació d’un telecentre en un barri marginal com podria ser la Mina. Vam pensar que un telecentre seria de gran utilitat en una zona com aquesta, ja que l’accés a les TIC dels veïns es veu força limitat a causa de les seves condicions socio-econòmiques.

Però a més a més de l’accés i l’aprenentatge de les noves tecnologies –enriquint així el capital humà del barri i, per tant, les possibilitats de trobar feina- el telecentre també permetria, per exemple, la creació d’una pàgina web, blog, o qualsevol altre plataforma de difusió a la xarxa, per tal d’obrir el barri a la societat –i la societat al barri- i poder aclarir els tòpics que sovint tanquen portes als seus habitants.

El telecentre, doncs, tindria com a finalitat dignificar el barri i els seus veïns, donant-los accés i coneixements sobre les noves tecnologies i engrandint les seves oportunitats en el món laboral.

Algunes de les propostes dels altres grups van ser crear un telecentre especialment destinat a les persones aturades –incidint en l’aprenentatge de programes i aplicacions informàtiques útils en diverses feines; un telencetre on els grups de música novells poguessin tocar i desenvolupar les seves creacions, o un telecentre en un nucli rural per permetre-hi l’arribada de les TIC.

Cibernàrium, el projecte pel foment de les Noves Tecnologies

2007-10-25T10:22:00.000-07:00

El passat divendres 19 va venir a fer-nos una conferència Laura Rojas, implicada en el projecte Cibernàrium. Cibernàrium és un projecte estratègic de cooperació internacional que es porta a terme en nou ciutats d'arreu d’Europa i de l’Amèrica Llatina: Barcelona, Brussel·les, Sant Sebastià i Tampere (Finlàndia) per una banda; i David (Panamà), Maule (Xile), Quito (Equador) i Porto Alegre i Sao Paulo (Brasil). A més d’aquestes nous ciutats, en el projecte hi està vinculada la productora espanyola Lua Multimedia.

“Cibernàrium, entorns pedagògics per a la divulgació i capacitació digitals” s’emmarca dins del gran projecte @lis – un programa de la Comissió Europ ea pel desenvolupament de la Societat de la Informació a Europa i Llatinoamèrica- finançat per la Unió Europea i liderat i coordinat per l’Ajuntament de Barcelona a través de Barcelona Activa.

Des de @lis es veu essencial desenvolupar la Societat de la Informació i les noves tecnologies, per tal de promoure el desenvolupament econòmic d’aquells territoris més necessitats. Un altre dels grans objectiu d’@lis és reduir l’esquerda digital –tota aquella franja de població que no té accés a les TIC (Tecnologies de la Informació i el Coneixement)- fomentant així una major participació ciutadana en el marc d’una Societat de la Informació globalitzada.

Les principals mesures que pren @lis per aconseguir aquestes fites són el desenvolupament de projectes que permetin gestions i altres procesos a través de l’entorn digital. Aquests són e-gobernanza, e-educación y diversidad cultural, e-salud pública i e-inclusión.

A més a més s’ha creat una plataforma d’intercanvi de coneixements i recolzament per a legisladors, operadors, empreses llatinoamericanes i organitzacions reguladores de l’Amèrica Llatina. També s’han tramat diverses xarxes, com una xarxa d’infrastructures entre les comunitats d’investigació i desenvolupament d’Europa i Llatinoamèrica, o com una xarxa internacional de col·laboració entre actors polítics i societat civil.

Totes aquestes mesures han de permetre implantar i ensenyar a utilitzar les noves tecnologies (sobretot Internet) en aquells llocs on encara hi és present l’esquerda digital.

Com ja hem dit, en nous ciutats europees i llatinoamericanes aquests projectes de cooperació es materialitzen en el Cibernàrium. A Barcelona, el centre Cibernàrium es troba al Parc Tecnològic BCNord, al Districte de Nou Barris. Es tracta d’uns entorns dotats d’un catàleg de continguts i materials perquè els usuaris puguin tenir accés i millorar el seu coneixement i ús de les noves tecnologies digitals. A banda de fomentar l’utilització de les noves tecnologies i d’Internet, indirectament també s’està fomentant l’ocupació laboral i la cooperació internacional. I és que aquestes són algunes de les oportunitats que ofereix Internet. Les activitats que es duen a terme es poden englobar en tres grans grups: CiberEspai, que dissenya i posa en marxa diversos productes i activitats; CiberWeb, en el qual s’aprenen a utilitzar els programes i passos necessaris per elaborar una pàgina web; i CiberTV, en què s’ensenya com emetre continguts audiovisuals a través de la xarxa.

Els usuaris, o millor dit, els destinataris del projecte Cibernàrium són treballadors, estudiants, empreses o aturats; tant siguin joves, adults o grans. De fet, són més de mig milió de persones les que han passat pel Cibernàrium des de l’any 1999. A més a més s’ofereixen visites guiades i tothom pot connectar-se a Internet a través de la xarxa WIFI implantada al centre.

FETV, una televisió compromesa

2007-10-22T14:35:00.000-07:00

Manuel Blanquer, un frare dominic valencià que porta 37 anys al Panamà, va venir a fer-nos una xerrada dimarts passat sobre la televisó educativa. Blanquer és president executiu del Canal 5 del Panamà, FETV. La xerrada va començar amb una descripció del país i dels fets més destacats ocorreguts en les últimes dècades, marcades per èpoques de dictadures i repressions, i també per la invasió nord-americana.

El vessant periodístic de Manuel Blanquer va començar després que els EUA envaïssin el Panamà, l’any 1989. Era un moment en què el país “havia tocat fons”, i Blanquer va començar a presentar un magazine diari de reflexió, d’uns cinc minuts, des de l’únic canal de televisió que els americans mantenien en antena. Una de les particularitats d’aquest programa era analitzar el missatge de les cançons de protesta del moment.

Més tard, Blanquer, amb l’ajuda del Monsenyor Marcos Gregorio, l’arquebisbe de Panamà, va demanar al govern la freqüència de l’antic canal 5, que en aquell moment ningú gestionava. Després d’un temps i d’algunes dificultats econòmiques, Blanquer aconsegueix reunir els 30 mil dòlars que necessitava per obrir el canal, provinents de cristians acabalats. Finalment el 1990 neix FETV (Fundación para la Educación en la Televisión). Blanquer ens va explicar que es tracta d’una fundació sense ànim de lucre i autònoma, que no depèn de l’Església, ni del govern ni de cap entitat privada. Tot i això, a la mateixa web del canal es posa de manifest que FETV "surge como una inciativa de la Iglesia Católica de Panamá".

L’objectiu de FETV és que la gent pensi i prengui una consciència crítica respecte el govern, les classes dominants o el conjunt de la societat. De fet, el lema d’aquesta televisió és: “No volem pensar per ni per a, sinó amb el televident”. Pel que fa als continguts que es poden veure a FETV són de caire generalista, i no pas religiosos. Almenys això és el que ens deia Blanquer, però el cert és que existeix un programa anomenat "La voz del Pastor", en què diversos bisbes parlen de temes religiosos. Els continguts del canal 5 panameny ofereixen un equilibri entre l’entreteniment i l’educació; una educació basada en fomentar el pensament crític a través de la informació i del diàleg, sempre tenint en compte els valors cristians. De fet, FETV s’autodefineix com una televisió alternativa.

És important, a més, parlar del gran creixement experimentat per la cadena, tant pel que fa al seu àmbit territorial –arribant a zones del país on no arriba cap altre televisió- i també pel que respecta a les hores de programació, que en un principi només eren quatre hores diàries i ara ja en són onze. Aquesta programació posa un èmfasi especial en el públic infantil i en la interactivitat i la participació dels espectadors. Blanquer ens va explicar com en el seu programa la gent de diferents estrats socials truquen i comenten allò que els inquieta, a mode de debat públic i de denúncia social. En la programació infantil –sempre emesa amb molta cura tot fent una selecció de dibuixos animats que transmetin una sèrie de valors- hi destaca la figura de Sarnoso, el gos-mascota d’èxit en la franja infantil de FETV. A mode d’anècdota, el president executiu de FETV ens va explicar que de vegades, tot i ser una televisió educativa i alternativa, les productores no posen facilitats. És el cas de l’empresa que gestiona els drets de la mítica sèrie Érase una vez el hombre, que demanava una xifra desorbitada perquè FETV la pogués emetre i complir així amb la quota de programació infantil amb valors.

Manuel Blanquer també va fer esment a un assumpte cabdal en una iniciativa d’aquestes característiques: el finançament. A part del capital inicial recaptat d'entre algunes persones riques, el finançament dedicat al manteniment de les emissions provenien, bàsicament, d’una operació estratègica que va fer FETV. Es tracta de la compra dels drets de la distribució de televisió per cable al Panamà. D’aquesta manera era FETV qui decidia els contractes amb els distribuïdors de televisió. Més tard es van vendre aquestes accions i, actualment, els ingressos s'obtenen amb la cada vegada major publicitat i patrocinatge que les empreses aporten al Canal 5.

Després del creixement de FETV podem dir que és un canal molt implantat i conegut al Panamà. Blanquer ens va explicar un exemple de com han estat d’importants en la història recent del país. L’incident de Prados del Este va ser una catàstrofe en què les fortes pluges del Panamà van ensorrar moltes de les cases d’aquesta població. Lògicament, FETV va enviar-hi reporters perquè cobrissin els fets. L’interessant de la qüestió és que aquests periodistes van anar investigant el cas i les seves veritables causes, i després d’estirar del fil van descobrir una trama de corrupció i negligència a l’hora d’haver concedit els permisos per edificar en una zona de risc en cas de fortes pluges. FETV va denunciar el cas públicament i això va desencadenar una crisi política al país. Amb tot, FETV va rebre fortes amenaces i pressions, i la cadena s’ha vist obligada a rebaixar les seves hores de programació.

Sens dubte penso que una televisió d'aquestes característiques és molt positiva en un país de reconstrucció social i econòmica com és el Panamà, tot i que la televisió estigui tant vinculada a l'Església i, per tant, l'educació i els valors que s'ofereixen estan condicionats. Però una televisió educativa, compromesa i atrevida no només és positiva al Panamà, sinó que també ho és (o ho seria?) als països occidentals. A casa nostra, però, per les característiques del nostre país i cultura, penso que una iniciativa així no hauria d'anar a càrrec de cap institució religiosa, sinó d'una ONG o millor, de la televisió pública. I el cert és que les televisions públiques catalana i espanyola ja ofereixen aquest tipus de continguts, concretament a través del canal 33 i de TVE 2. Programes infantils, documentals, esports, concursos culturals, reportages, programes de debat, informació política... ja compleixen amb els requisits per ser canals educatius i de transmissió de valors. Ara bé, trobo una diferència cabdal entre FETV i el 33/TVE2: la participació dels espectadors. Trobo que els canals públics d'aquí haurien d'augmentar encara més la seva quota d'interactivitat per esdevenir, a més a més d'eienes educatives i de transmissió de valors, també eines cohesionadores de la societat.

La Generalitat inicia un nou model de Cooperació Catalana

2007-10-15T14:18:00.001-07:00

En el post anterior he explicat el que es desprèn de la xerrada que Luis Bruzón va fer durant la classe de Comunicació i Educació del passat dimarts. A partir de tota la informació proporcionada m’he proposat fer un cop d’ull als programes de cooperació internacional que es gestionen des de casa nostra i que duu a terme alguna de les Administracions que financem directament nosaltres. En aquest cas que ens ocupa ens centrarem en la Generalitat de Catalunya.

Per això intentaré respondre a una sèrie de preguntes: Què podem dir dels projectes que duu a terme la Generalitat? En realitza realment? Com? A on? Es fonamenten en la comunicació? Perquè en sabem tan poc?

Abans de tot cal dir que la Generalitat de Catalunya canalitza els seus programes de cooperació internacional a través de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), que s’emmarca dins el Departament de la Vicepresidència. L’ACCD té com a principal objectiu canviar les actuals relacions entre el Nord i el Sud, mitjançant la construcció de la pau i les diferents accions humanitàries que realitza.

De fet, la Cooperació Catalana inicia una nova etapa. Segons s’assegura des de la mateixa web de l’Agència, “la Generalitat de Catalunya ha iniciat un camí sense retorn d’un veritable model de Cooperació Catalana transparent, eficient i transformador” després que s’aprovés la Llei Catalana de Cooperació i que es creés la Direcció General de Cooperació al Desenvolupament i Acció Humanitària. La clau de tot plegat sembla que ve donada per la suma de la col·laboració i el compromís de la societat civil catalana amb aquesta voluntat manifestada per les institucions catalanes. Des de la Generalitat de Catalunya, doncs, es pretén treballar per aconseguir els Objectius de Desenvolupament del Mil·leni fixats per les Nacions Unides. En sintonia amb aquesta fita, el Parlament de Catalunya ha aprovat un Pla director per als propers quatre anys (2007-2010) que “impulsarà un model propi de cooperació, basat en la qualitat més que no pas en la quantitat”.

Ara bé, com es materialitzen tots aquests propòsits? Quines funcions duu a terme la Cooperació Catalana? Amb quins objectius concrets? Amb quins recursos?

A grans trets, les funcions bàsiques de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament són dissenyar i executar projectes d’ajuts i gestionar les diferents polítiques de cooperació, així com també els recursos econòmics i materials destinats a la construcció de pau i a les accions humanitàries. A més a més s’encarrega de tasques de caire més administratiu, com ara assessorar la Generalitat i d’altres entitats en matèria de cooperació, efectuar convocatòries per a l’atorgament de subvencions destinades a aquestes finalitats, concretar convenis de col·laboració, a més de coordinar els diferents plans de cooperació al desenvolupament que realitzen els diferents departaments i organismes de la Generalitat.

D’altra banda, les accions que es duen a terme des de l’ACCD es poden situar en una sèrie d’objectius concrets, com ara lluitar contra la pobresa i millorar l’accés a la sanitat, a l’aigua potable o a l’educació. A més es proposa enfortir en els països més conflictius una sèrie de valors, com són el foment de la pau, dels drets humans, de la democràcia, de la cultura o de la tolerància i la diversitat. Tot això tenint en compte les necessitats locals de cada comunitat i seguint les pautes d’un desenvolupament humà sostenible amb el medi ambient. Amb totes aquestes mesures l’ACCD es proposa millorar i equilibrar substancialment les relacions Nord-Sud.

Per executar i mantenir totes aquestes activitats, la Cooperació Catalana es dota d’uns recursos econòmics provinents dels diferents Departaments de la Generalitat, així com de la pròpia Agència. El finançament que destina la Generalitat a la cooperació internacional presenta una clara tendència a l’alça en els últims anys: l’any 2005 va destinar un 0,25% del seu pressupost; el 2006 va fer-ho en un 0,36% i té la voluntat d’arribar al 0,66% l’any 2010, tal com marca el Pla Director de cooperació al desenvolupament. El vell objectiu, però, és arribar a destinar la famosa xifra del 0,7% dels tributs a projectes de cooperació.

Les diferents incitaves que la Generalitat du a terme en matèria de cooperació es duen a terme bàsicament al grup de països catalogats de territoris d’actuació prioritària. Aquests són el Marroc, Palestina, Colòmbia, Bolívia, Equador, Moçambic, Senegal, Nicaragua, El Salvador, Guatemala i el Sàhara Occidental. A més a més es tenen en consideració els territoris d’actuació preferent, com el Perú, Brasil, Algèria, Camerun, Etiòpia, Gàmbia i el Líban; així com també els països que han sortit recentment d’un conflicte bèl·lic o que pateixen risc de vulneració dels drets humans –Bòsnia, Kosovo, Timor Oriental, Kurdistan, Txetxènia, etc. Per últim, i al marge dels anteriors territoris, l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament també mostra el seu compromís en les zones d’emergència que han estat devastades per diferents causes i que pateixen una crisi humanitària.

Luis Bruzón: una veu activa de la cooperació a Guatemala

2007-10-15T12:02:00.000-07:00

Durant la classe del passat dimarts, el periodista Luis Bruzón va explicar-nos la seva experiència a Guatemala en matèria de cooperació i comunicació, així com també les bases d’aquesta faceta desconeguda del periodisme.

Primer de tot, i per contextualitzar la xerrada, Luis Bruzón va traçar les línies generals d’aquest país centreamericà. Fent una síntesi, podríem dir que Guatemala ha estat sacsejada contínuament, fet pel qual actualment és un estat dèbil, amb una elevada taxa de corrupció i d’inseguretat, una democràcia en risc i una discriminació evident envers les dones i els nombrosos pobles indígenes.

El conflicte armat, que va durar gairebé 40 anys, ha deixat una herència de pobresa amb els conseqüents fenòmens d’analfabetisme, baixa qualitat sanitària o repartiment desproporcionat de la riquesa. L’única solució que molts guatemalencs han vist a tot plegat ha estat emigrar, en la seva majoria als Estats Units, fomentant a més la pèrdua de la cultura pròpia.

El panorama del país sembla, doncs, desolador. La desesperació –econòmica, social i política- en què molts dels guatemalencs viuen els han dut a una situació de desconfiança envers la democràcia i envers la via de la paraula per resoldre els conflictes. Aquest context fomenta un estat injust, on la discriminació i la marginació en són dos dels seus trets. D’una banda les dones són vistes com a persones de segona categoria, la gran majoria de les quals no tenen ni oportunitats educatives ni un lloc en el món laboral. La situació es complica si tenim em compte que aquesta circumstància és vista com a normal i acceptada socialment. D’altra banda, els pobles indígenes viuen immersors en un estat de marginalitat política i socioeconòmica.

A tota aquesta situació se li ha de sumar el fet que Guatemala és un país complex, amb quatre grans grups culturals –maies, xinques, garífuns i mestissos/ladins, 25 idiomes i 104 dialectes. Així doncs, aquesta realitat tan diversa complica la comunicació entre els conciutadans de Guatemala, entre l’estat i la població i afecta també a la divulgació de la informació que fan els mitjans. Tot plegat reforça la idea de la poca cultura democràtica existent. La gran pregunta ha de ser: com redreçar la situació?

Segons Bruzón, aquí és on el periodisme públic i la comunicació educativa entren en joc. A més, s’ha de considerar les oportunitats pròpies del país que li poden permetre enriquir-se i desenvolupar-se, com ara la gran riquesa natural de què disposa, la tendència a l’alça del seu turisme o els acords de pau signats el 1996.

La tasca que els programes de cooperació han de dur a terme és la de facilitar l’existència d’aquells elements que permetin la construcció d’un nou estat; un nou estat descentralitzat i democràtic. És per això que aquests programes s’articulen, sobretot, des dels governs locals, ja que així la participació dels ciutadans es fa més assequible. Els grans objectius que la cooperació internacional té sobre Guatemala són, doncs, reformar la democràcia i la justícia del país, fomentar la participació ciutadana, ajudar els petits empresaris a desenvolupar els seus negocis i superar les exclusions que pateixen els indígenes i les dones.

Perquè aquests programes de cooperació internacional puguin triomfar, hi té un paper cabdal la comunicació i, per tant, l’aportació que es pot fer des del periodisme. És important tenir en compte que aquesta comunicació ha de ser transversal, de manera que pugui arribar a les persones de menys estatus socioeconòmic, fent possible així la recuperació dels valors tradicionals que s’han perdut amb la migració.

D’altra banda cal destacar que la comunicació és necessària, tant com a eina d’informació pública –és a dir, comunicar a la població els projectes que s’estan duent a terme- i com a eina de desenvolupament –la comunicació estratègica- que tindrà com a funcions millorar i ampliar la comunicació i la informació. Així, es fomenten les interaccions socials i la trobada de consensos per tal de recuperar la confiança en la democràcia. Per tot això es recorre al periodisme públic –periodisme que tracta temes per buscar un consens en la ciutadania i descentralitzar el poder- i la comunicació educativa –que intenta inculcar els valors de la multiculturalitat i de la participació de la dona en l’esfera pública.

En conclusió, podem dir que la sortida per a Guatemala –i per a molts altres països que passen per una situació semblant- està en aprofitar les pròpies oportunitats, així com en rebre el suport de la cooperació internacional, que basa els seus projectes en la comunicació a través del periodisme públic i de la comunicació educativa.