Cibernàrium, el projecte pel foment de les Noves Tecnologies

El passat divendres 19 va venir a fer-nos una conferència Laura Rojas, implicada en el projecte Cibernàrium. Cibernàrium és un projecte estratègic de cooperació internacional que es porta a terme en nou ciutats d'arreu d’Europa i de l’Amèrica Llatina: Barcelona, Brussel·les, Sant Sebastià i Tampere (Finlàndia) per una banda; i David (Panamà), Maule (Xile), Quito (Equador) i Porto Alegre i Sao Paulo (Brasil). A més d’aquestes nous ciutats, en el projecte hi està vinculada la productora espanyola Lua Multimedia.

“Cibernàrium, entorns pedagògics per a la divulgació i capacitació digitals” s’emmarca dins del gran projecte @lis – un programa de la Comissió Europea pel desenvolupament de la Societat de la Informació a Europa i Llatinoamèrica- finançat per la Unió Europea i liderat i coordinat per l’Ajuntament de Barcelona a través de Barcelona Activa.

Des de @lis es veu essencial desenvolupar la Societat de la Informació i les noves tecnologies, per tal de promoure el desenvolupament econòmic d’aquells territoris més necessitats. Un altre dels grans objectiu d’@lis és reduir l’esquerda digital –tota aquella franja de població que no té accés a les TIC (Tecnologies de la Informació i el Coneixement)- fomentant així una major participació ciutadana en el marc d’una Societat de la Informació globalitzada.

Les principals mesures que pren @lis per aconseguir aquestes fites són el desenvolupament de projectes que permetin gestions i altres procesos a través de l’entorn digital. Aquests són e-gobernanza, e-educación y diversidad cultural, e-salud pública i e-inclusión.

A més a més s’ha creat una plataforma d’intercanvi de coneixements i recolzament per a legisladors, operadors, empreses llatinoamericanes i organitzacions reguladores de l’Amèrica Llatina. També s’han tramat diverses xarxes, com una xarxa d’infrastructures entre les comunitats d’investigació i desenvolupament d’Europa i Llatinoamèrica, o com una xarxa internacional de col·laboració entre actors polítics i societat civil.

Totes aquestes mesures han de permetre implantar i ensenyar a utilitzar les noves tecnologies (sobretot Internet) en aquells llocs on encara hi és present l’esquerda digital.

Com ja hem dit, en nous ciutats europees i llatinoamericanes aquests projectes de cooperació es materialitzen en el Cibernàrium. A Barcelona, el centre Cibernàrium es troba al Parc Tecnològic BCNord, al Districte de Nou Barris. Es tracta d’uns entorns dotats d’un catàleg de continguts i materials perquè els usuaris puguin tenir accés i millorar el seu coneixement i ús de les noves tecnologies digitals. A banda de fomentar l’utilització de les noves tecnologies i d’Internet, indirectament també s’està fomentant l’ocupació laboral i la cooperació internacional. I és que aquestes són algunes de les oportunitats que ofereix Internet. Les activitats que es duen a terme es poden englobar en tres grans grups: CiberEspai, que dissenya i posa en marxa diversos productes i activitats; CiberWeb, en el qual s’aprenen a utilitzar els programes i passos necessaris per elaborar una pàgina web; i CiberTV, en què s’ensenya com emetre continguts audiovisuals a través de la xarxa.

Els usuaris, o millor dit, els destinataris del projecte Cibernàrium són treballadors, estudiants, empreses o aturats; tant siguin joves, adults o grans. De fet, són més de mig milió de persones les que han passat pel Cibernàrium des de l’any 1999. A més a més s’ofereixen visites guiades i tothom pot connectar-se a Internet a través de la xarxa WIFI implantada al centre.

FETV, una televisió compromesa

Manuel Blanquer, un frare dominic valencià que porta 37 anys al Panamà, va venir a fer-nos una xerrada dimarts passat sobre la televisó educativa. Blanquer és president executiu del Canal 5 del Panamà, FETV. La xerrada va començar amb una descripció del país i dels fets més destacats ocorreguts en les últimes dècades, marcades per èpoques de dictadures i repressions, i també per la invasió nord-americana.

El vessant periodístic de Manuel Blanquer va començar després que els EUA envaïssin el Panamà, l’any 1989. Era un moment en què el país “havia tocat fons”, i Blanquer va començar a presentar un magazine diari de reflexió, d’uns cinc minuts, des de l’únic canal de televisió que els americans mantenien en antena. Una de les particularitats d’aquest programa era analitzar el missatge de les cançons de protesta del moment.

Més tard, Blanquer, amb l’ajuda del Monsenyor Marcos Gregorio, l’arquebisbe de Panamà, va demanar al govern la freqüència de l’antic canal 5, que en aquell moment ningú gestionava. Després d’un temps i d’algunes dificultats econòmiques, Blanquer aconsegueix reunir els 30 mil dòlars que necessitava per obrir el canal, provinents de cristians acabalats. Finalment el 1990 neix FETV (Fundación para la Educación en la Televisión). Blanquer ens va explicar que es tracta d’una fundació sense ànim de lucre i autònoma, que no depèn de l’Església, ni del govern ni de cap entitat privada. Tot i això, a la mateixa web del canal es posa de manifest que FETV "surge como una inciativa de la Iglesia Católica de Panamá".

L’objectiu de FETV és que la gent pensi i prengui una consciència crítica respecte el govern, les classes dominants o el conjunt de la societat. De fet, el lema d’aquesta televisió és: “No volem pensar per ni per a, sinó amb el televident”. Pel que fa als continguts que es poden veure a FETV són de caire generalista, i no pas religiosos. Almenys això és el que ens deia Blanquer, però el cert és que existeix un programa anomenat "La voz del Pastor", en què diversos bisbes parlen de temes religiosos. Els continguts del canal 5 panameny ofereixen un equilibri entre l’entreteniment i l’educació; una educació basada en fomentar el pensament crític a través de la informació i del diàleg, sempre tenint en compte els valors cristians. De fet, FETV s’autodefineix com una televisió alternativa.

És important, a més, parlar del gran creixement experimentat per la cadena, tant pel que fa al seu àmbit territorial –arribant a zones del país on no arriba cap altre televisió- i també pel que respecta a les hores de programació, que en un principi només eren quatre hores diàries i ara ja en són onze. Aquesta programació posa un èmfasi especial en el públic infantil i en la interactivitat i la participació dels espectadors. Blanquer ens va explicar com en el seu programa la gent de diferents estrats socials truquen i comenten allò que els inquieta, a mode de debat públic i de denúncia social. En la programació infantil –sempre emesa amb molta cura tot fent una selecció de dibuixos animats que transmetin una sèrie de valors- hi destaca la figura de Sarnoso, el gos-mascota d’èxit en la franja infantil de FETV. A mode d’anècdota, el president executiu de FETV ens va explicar que de vegades, tot i ser una televisió educativa i alternativa, les productores no posen facilitats. És el cas de l’empresa que gestiona els drets de la mítica sèrie Érase una vez el hombre, que demanava una xifra desorbitada perquè FETV la pogués emetre i complir així amb la quota de programació infantil amb valors.

Manuel Blanquer també va fer esment a un assumpte cabdal en una iniciativa d’aquestes característiques: el finançament. A part del capital inicial recaptat d'entre algunes persones riques, el finançament dedicat al manteniment de les emissions provenien, bàsicament, d’una operació estratègica que va fer FETV. Es tracta de la compra dels drets de la distribució de televisió per cable al Panamà. D’aquesta manera era FETV qui decidia els contractes amb els distribuïdors de televisió. Més tard es van vendre aquestes accions i, actualment, els ingressos s'obtenen amb la cada vegada major publicitat i patrocinatge que les empreses aporten al Canal 5.

Després del creixement de FETV podem dir que és un canal molt implantat i conegut al Panamà. Blanquer ens va explicar un exemple de com han estat d’importants en la història recent del país. L’incident de Prados del Este va ser una catàstrofe en què les fortes pluges del Panamà van ensorrar moltes de les cases d’aquesta població. Lògicament, FETV va enviar-hi reporters perquè cobrissin els fets. L’interessant de la qüestió és que aquests periodistes van anar investigant el cas i les seves veritables causes, i després d’estirar del fil van descobrir una trama de corrupció i negligència a l’hora d’haver concedit els permisos per edificar en una zona de risc en cas de fortes pluges. FETV va denunciar el cas públicament i això va desencadenar una crisi política al país. Amb tot, FETV va rebre fortes amenaces i pressions, i la cadena s’ha vist obligada a rebaixar les seves hores de programació.

Sens dubte penso que una televisió d'aquestes característiques és molt positiva en un país de reconstrucció social i econòmica com és el Panamà, tot i que la televisió estigui tant vinculada a l'Església i, per tant, l'educació i els valors que s'ofereixen estan condicionats. Però una televisió educativa, compromesa i atrevida no només és positiva al Panamà, sinó que també ho és (o ho seria?) als països occidentals. A casa nostra, però, per les característiques del nostre país i cultura, penso que una iniciativa així no hauria d'anar a càrrec de cap institució religiosa, sinó d'una ONG o millor, de la televisió pública. I el cert és que les televisions públiques catalana i espanyola ja ofereixen aquest tipus de continguts, concretament a través del canal 33 i de TVE 2. Programes infantils, documentals, esports, concursos culturals, reportages, programes de debat, informació política... ja compleixen amb els requisits per ser canals educatius i de transmissió de valors. Ara bé, trobo una diferència cabdal entre FETV i el 33/TVE2: la participació dels espectadors. Trobo que els canals públics d'aquí haurien d'augmentar encara més la seva quota d'interactivitat per esdevenir, a més a més d'eienes educatives i de transmissió de valors, també eines cohesionadores de la societat.

La Generalitat inicia un nou model de Cooperació Catalana

En el post anterior he explicat el que es desprèn de la xerrada que Luis Bruzón va fer durant la classe de Comunicació i Educació del passat dimarts. A partir de tota la informació proporcionada m’he proposat fer un cop d’ull als programes de cooperació internacional que es gestionen des de casa nostra i que duu a terme alguna de les Administracions que financem directament nosaltres. En aquest cas que ens ocupa ens centrarem en la Generalitat de Catalunya.

Per això intentaré respondre a una sèrie de preguntes: Què podem dir dels projectes que duu a terme la Generalitat? En realitza realment? Com? A on? Es fonamenten en la comunicació? Perquè en sabem tan poc?

Abans de tot cal dir que la Generalitat de Catalunya canalitza els seus programes de cooperació internacional a través de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), que s’emmarca dins el Departament de la Vicepresidència. L’ACCD té com a principal objectiu canviar les actuals relacions entre el Nord i el Sud, mitjançant la construcció de la pau i les diferents accions humanitàries que realitza.

De fet, la Cooperació Catalana inicia una nova etapa. Segons s’assegura des de la mateixa web de l’Agència, “la Generalitat de Catalunya ha iniciat un camí sense retorn d’un veritable model de Cooperació Catalana transparent, eficient i transformador” després que s’aprovés la Llei Catalana de Cooperació i que es creés la Direcció General de Cooperació al Desenvolupament i Acció Humanitària. La clau de tot plegat sembla que ve donada per la suma de la col·laboració i el compromís de la societat civil catalana amb aquesta voluntat manifestada per les institucions catalanes. Des de la Generalitat de Catalunya, doncs, es pretén treballar per aconseguir els Objectius de Desenvolupament del Mil·leni fixats per les Nacions Unides. En sintonia amb aquesta fita, el Parlament de Catalunya ha aprovat un Pla director per als propers quatre anys (2007-2010) que “impulsarà un model propi de cooperació, basat en la qualitat més que no pas en la quantitat”.

Ara bé, com es materialitzen tots aquests propòsits? Quines funcions duu a terme la Cooperació Catalana? Amb quins objectius concrets? Amb quins recursos?

A grans trets, les funcions bàsiques de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament són dissenyar i executar projectes d’ajuts i gestionar les diferents polítiques de cooperació, així com també els recursos econòmics i materials destinats a la construcció de pau i a les accions humanitàries. A més a més s’encarrega de tasques de caire més administratiu, com ara assessorar la Generalitat i d’altres entitats en matèria de cooperació, efectuar convocatòries per a l’atorgament de subvencions destinades a aquestes finalitats, concretar convenis de col·laboració, a més de coordinar els diferents plans de cooperació al desenvolupament que realitzen els diferents departaments i organismes de la Generalitat.

D’altra banda, les accions que es duen a terme des de l’ACCD es poden situar en una sèrie d’objectius concrets, com ara lluitar contra la pobresa i millorar l’accés a la sanitat, a l’aigua potable o a l’educació. A més es proposa enfortir en els països més conflictius una sèrie de valors, com són el foment de la pau, dels drets humans, de la democràcia, de la cultura o de la tolerància i la diversitat. Tot això tenint en compte les necessitats locals de cada comunitat i seguint les pautes d’un desenvolupament humà sostenible amb el medi ambient. Amb totes aquestes mesures l’ACCD es proposa millorar i equilibrar substancialment les relacions Nord-Sud.

Per executar i mantenir totes aquestes activitats, la Cooperació Catalana es dota d’uns recursos econòmics provinents dels diferents Departaments de la Generalitat, així com de la pròpia Agència. El finançament que destina la Generalitat a la cooperació internacional presenta una clara tendència a l’alça en els últims anys: l’any 2005 va destinar un 0,25% del seu pressupost; el 2006 va fer-ho en un 0,36% i té la voluntat d’arribar al 0,66% l’any 2010, tal com marca el Pla Director de cooperació al desenvolupament. El vell objectiu, però, és arribar a destinar la famosa xifra del 0,7% dels tributs a projectes de cooperació.

Les diferents incitaves que la Generalitat du a terme en matèria de cooperació es duen a terme bàsicament al grup de països catalogats de territoris d’actuació prioritària. Aquests són el Marroc, Palestina, Colòmbia, Bolívia, Equador, Moçambic, Senegal, Nicaragua, El Salvador, Guatemala i el Sàhara Occidental. A més a més es tenen en consideració els territoris d’actuació preferent, com el Perú, Brasil, Algèria, Camerun, Etiòpia, Gàmbia i el Líban; així com també els països que han sortit recentment d’un conflicte bèl·lic o que pateixen risc de vulneració dels drets humans –Bòsnia, Kosovo, Timor Oriental, Kurdistan, Txetxènia, etc. Per últim, i al marge dels anteriors territoris, l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament també mostra el seu compromís en les zones d’emergència que han estat devastades per diferents causes i que pateixen una crisi humanitària.

Luis Bruzón: una veu activa de la cooperació a Guatemala

Durant la classe del passat dimarts, el periodista Luis Bruzón va explicar-nos la seva experiència a Guatemala en matèria de cooperació i comunicació, així com també les bases d’aquesta faceta desconeguda del periodisme.

Primer de tot, i per contextualitzar la xerrada, Luis Bruzón va traçar les línies generals d’aquest país centreamericà. Fent una síntesi, podríem dir que Guatemala ha estat sacsejada contínuament, fet pel qual actualment és un estat dèbil, amb una elevada taxa de corrupció i d’inseguretat, una democràcia en risc i una discriminació evident envers les dones i els nombrosos pobles indígenes.

El conflicte armat, que va durar gairebé 40 anys, ha deixat una herència de pobresa amb els conseqüents fenòmens d’analfabetisme, baixa qualitat sanitària o repartiment desproporcionat de la riquesa. L’única solució que molts guatemalencs han vist a tot plegat ha estat emigrar, en la seva majoria als Estats Units, fomentant a més la pèrdua de la cultura pròpia.

El panorama del país sembla, doncs, desolador. La desesperació –econòmica, social i política- en què molts dels guatemalencs viuen els han dut a una situació de desconfiança envers la democràcia i envers la via de la paraula per resoldre els conflictes. Aquest context fomenta un estat injust, on la discriminació i la marginació en són dos dels seus trets. D’una banda les dones són vistes com a persones de segona categoria, la gran majoria de les quals no tenen ni oportunitats educatives ni un lloc en el món laboral. La situació es complica si tenim em compte que aquesta circumstància és vista com a normal i acceptada socialment. D’altra banda, els pobles indígenes viuen immersors en un estat de marginalitat política i socioeconòmica.

A tota aquesta situació se li ha de sumar el fet que Guatemala és un país complex, amb quatre grans grups culturals –maies, xinques, garífuns i mestissos/ladins, 25 idiomes i 104 dialectes. Així doncs, aquesta realitat tan diversa complica la comunicació entre els conciutadans de Guatemala, entre l’estat i la població i afecta també a la divulgació de la informació que fan els mitjans. Tot plegat reforça la idea de la poca cultura democràtica existent. La gran pregunta ha de ser: com redreçar la situació?

Segons Bruzón, aquí és on el periodisme públic i la comunicació educativa entren en joc. A més, s’ha de considerar les oportunitats pròpies del país que li poden permetre enriquir-se i desenvolupar-se, com ara la gran riquesa natural de què disposa, la tendència a l’alça del seu turisme o els acords de pau signats el 1996.

La tasca que els programes de cooperació han de dur a terme és la de facilitar l’existència d’aquells elements que permetin la construcció d’un nou estat; un nou estat descentralitzat i democràtic. És per això que aquests programes s’articulen, sobretot, des dels governs locals, ja que així la participació dels ciutadans es fa més assequible. Els grans objectius que la cooperació internacional té sobre Guatemala són, doncs, reformar la democràcia i la justícia del país, fomentar la participació ciutadana, ajudar els petits empresaris a desenvolupar els seus negocis i superar les exclusions que pateixen els indígenes i les dones.

Perquè aquests programes de cooperació internacional puguin triomfar, hi té un paper cabdal la comunicació i, per tant, l’aportació que es pot fer des del periodisme. És important tenir en compte que aquesta comunicació ha de ser transversal, de manera que pugui arribar a les persones de menys estatus socioeconòmic, fent possible així la recuperació dels valors tradicionals que s’han perdut amb la migració.

D’altra banda cal destacar que la comunicació és necessària, tant com a eina d’informació pública –és a dir, comunicar a la població els projectes que s’estan duent a terme- i com a eina de desenvolupament –la comunicació estratègica- que tindrà com a funcions millorar i ampliar la comunicació i la informació. Així, es fomenten les interaccions socials i la trobada de consensos per tal de recuperar la confiança en la democràcia. Per tot això es recorre al periodisme públic –periodisme que tracta temes per buscar un consens en la ciutadania i descentralitzar el poder- i la comunicació educativa –que intenta inculcar els valors de la multiculturalitat i de la participació de la dona en l’esfera pública.

En conclusió, podem dir que la sortida per a Guatemala –i per a molts altres països que passen per una situació semblant- està en aprofitar les pròpies oportunitats, així com en rebre el suport de la cooperació internacional, que basa els seus projectes en la comunicació a través del periodisme públic i de la comunicació educativa.