L'alfabetització mediàtica

Abans de parlar sobre l’alfabetització mediàtica hem de limitar el concepte d’alfabetització en un sentit més estricte. Així doncs, l’alfabetització és aquell procés pel qual una persona assoleix les capacitats pròpies de l’escriptura, és a dir, escriure i llegir. Però a banda d’aquestes dues facultats, per estar alfabetitzat també és imprescindible la comprensió d’allò que es llegeix i s’escriu. En aquest sentit és interessant fer una distinció entre l’analfabetisme funcional i l’analfabetisme. Parlem d’analfabetisme funcional quan es donen les capacitats de lectura i escriptura, però no es comprèn el missatge codificat. D’altra banda, l’analfabetisme és la situació que ve determinada quan un individu no ha assumit les habilitats d’escriure i llegir.

Feta aquesta presentació, ara ens podem centrar en el concepte d’alfabetització digital, que consisteix en saber utilitzar i alhora comprendre el llenguatge digital (informàtic, sobretot) i els seus instruments (programes, aplicacions, material, software, etc.). L’alfabetització digital és indispensable per sobreviure a l’esquerda digital; en un món cada vegada més globalitzat i interconnectat a través de la informàtica i les telecomunicacions. De fet, el consum d’ordinadors augmenta deu minuts cada semestre.

Per altra banda, l’alfabetització audiovisual se centra més en l’adquisició dels codis de representació del llenguatge audiovisual, les seves convencions professionals, les seves trampes i trucs, etc. Aquesta tipologia d’alfabetització és vital per conviure en un món absolutament dominat pels mitjans de comunicació i per la imatge –el consum de televisió és d’unes 3-4 hores diàries per persona- i per evitar els efectes de les possibles manipulacions que constantment es donen en el terreny audiovisual.

Tot plegat es tracta de l’alfabetització mediàtica, és a dir, la suma de l’alfabetització (referent a l’escriptura), l’alfabetització digital i l’alfabetització audiovisual. Quan una persona ha desenvolupat les capacitats per llegir, escriure i comprendre qualsevol mitjà de comunicació direm que està alfabetitzada mediàticament.

A més a més, i molt relacionat amb els conceptes anteriors, hem de fer esment de l’educació en els mitjans, que consisteix en inculcar una sèrie de valors –solidaritat, sostenibilitat, pau, cultura, treball, compromís, etc.- a través dels mitjans de comunicació. Alguns dels casos més freqüents són els canals educatius –infantils i juvenils- de televisió o els portals d’Internet destinats a la mateixa causa.

L’alfabetització mediàtica, així com l’educació, s’inculquen a través de diverses maneres: telecentres on s’imparteixen classes d’informàtica, cursos, projectes de cooperació, programes de desenvolupament tecnològic, mitjans i canals especialitzats, etc.

En conclusió, podem dir que l’alfabetització mediàtica és imprescindible i alhora un repte per grans sectors de població que, en desconèixer el llenguatge digital i audiovisual, s’exposen a caure per l’esquerda mediàtica i quedar marginats d’un món i d’una societat que avança imparablement cap el domini tecnològic, la globalització a través de les TIC i la Societat de la Informació. Disposar d’una societat mediàticament alfabetitzada serà l’única garantia de que aquesta pugui respondre de manera crítica als fets que es produeixin en el seu entorn. I és aquesta resposta crítica la que permetrà, potser algun dia, ser una eina per transformar la societat.

El paper del periodista

Glossari dels conceptes bàsics de l'assignatura

L’assignatura que ens ocupa ve delimitada per dos conceptes generals: comunicació i educació. A continuació definirem aquells termes –referit a cadascun dels dos conceptes- que sovint fem servir indistintament i com si fossin sinònims; quan en realitat tenen matisos diferents. Aclarim doncs, el significat de les paraules més comuns en els camps de la comunicació per una banda, i de l’educació per l’altra.


Termes de la comunicació

Emissió: és l’acció de fer passar un senyal del pol emissor al pol receptor.

Difusió: és l’acció per la qual el missatge arriba a un públic ampli, massiu.

Comunicar: difondre amb reciprocitat.

Interacció: és l’acció per la qual es produeix un intercanvi de papers entre l’emissor i el receptor.

Informar: difondre sense haver-hi reciprocitat.

Notícia: és un tipus d’informació oposada a l’opinió.

Argumentar: justificar les opinions donant raons per intentar convèncer d’alguna cosa.

Narrar: Explicar un procés que pateix una transformació (lineal) des de l’observació dels fets.

Descriure: Explicar l’estat d’una qüestió.



Termes de l’educació:

Educar: transmetre una sèrie de valors.

Instruir: transmetre una sèrie de coneixements.

Aprenentatge: adquirir coneixements o pràctica a través de l’estudi i l’atenció. Distingim entre les habilitats pràctiques i les habilitats cognitives.

Les habilitats pràctiques o pragmàtiques es refereixen a l’automatització dels coneixements adquirits.

Les habilitats cognitives es refereixen a una sèrie de qualitats, com ara la sensació, la percepció, la memòria, la imaginació o creació i el raonament (que explicarem a continuació).

Sentir: rebre estímuls exteriors dels sentits.

Percepció: suma de sentits i sensacions passades i presents.

Memòria: és l’acumulació de sentits i percepcions que cada persona té.

Imaginació o creació: és la barreja i reformulació del que acumulem en la memòria. D’aquesta manera podem inventar coses que no existeixen a partir d’altres que si que existeixen i que recordem.

Raonar: descobrir coses que no se saben a partir de coneixements previs i limitats. Els raonaments poden ser deduccions (a partir del procés lògic de la deducció), és a dir, que des d’una qüestió general arribem a la qüestió particular; o bé poden ser intuïcions (a partir del procés lògic de la inducció), és a dir, arribar a l’hipotètic general a partir del particular.

Aprenentatge significatiu: és l’aprenentatge que desperta certa motivació per qui el rep.

La mirada culta com a condició de qualitat televisiva (per Joan Manuel Tresserras)

El dia 26 va tenir lloc, a l’Aula Magna de la Facultat de Ciències de la Comunicació, la conferència en motiu de la inauguració de la segona edició del Màster en Innovació i Qualitat Televisives (MIQT). El MIQT és un màster organitzat conjuntament per la UAB, la UPF i TV3, amb la col·laboració de l’Obra Social “LaCaixa”. A la conferència hi van assistir presències tan destacades com Joan Manuel Tresserras, Conseller d’Educació i Mitjans de Comunicació; Francesc Escribano, director de TV3; Josep Joan Moreso, rector de la UPF; Lluís Ferrer, rector de la UAB; Joan Majó, director de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) i Rosa Maria Molins, de la Fundació “La Caixa”.

Després de la presentació del màster que van fer els conferenciants, el Conseller Joan Manuel Tresserras va impartir-nos una lliçó inaugural titulada “La mirada culta com a condició de la qualitat televisiva”. Crec que va ser una reflexió molt interessant, en la qual Tresserras ens va explicar com havia de ser una televisió de qualitat. Per això va traçar una sèrie de pautes o indicacions que s’haurien de seguir.

Abans de tot, i com a factor general, per Tresserras és indispensable una suficiència financera (tant en televisions públiques com en privades) per poder garantir una televisió de qualitat. A banda d’això, també és important singularitzar i personificar els diferents canals existents, evitant d’aquesta manera una oferta televisiva homogènia que cau fàcilment en els pitjors tics. És per això que cada canal ha de construir un punt de vista particular –cosa que no vol dir que aquest no pugui ser plural. Una televisió de qualitat també ha de garantir la seva independència editorial respecte el poder polític –sobretot en el cas de les televisions públiques- i econòmic –sobretot en el cas de les privades.

Un altre aspecte en el qual el conseller va posar èmfasi va ser el de la producció pròpia de cada canal. Per això és important que cada televisió tingui una gran capacitat d’innovació, i així poder produir una agenda pública i d’actualitat pròpia. D’aquesta manera s’evitaria el que fan molts canals de televisió: “ser mers reproductors d’altres mitjans o centres de poder”, tal com va afirmar Tresserras.

A més a més és indispensable que els canals de televisió, especialment els públics, tinguin la voluntat d’esdevenir un canal de referència i de cohesió social. Aquests ítems s’aconseguirien per una banda sent culte i respectuós amb la cultura a la que s’adreça –la cultura catalana en el cas de TV3- i per l’altra, generant un debat cultural i una diversitat que es fomentarien, entre d’altres, a partir de la transgeneracionalitat en els professionals dels canals televisius.

En conclusió, em va semblar una conferència molt adequada per a la nostra Facultat, amb la presència de les personalitats més importants del món de la comunicació pública a Catalunya. És per això que penso que conferències com la del passat divendres s’haurien de fer més sovint.

Un exemple de telecentre

El passat dia 23, Laura Rojas va tornar a parlar-nos dels telecentres. Aquest cop, però, la conferècia tractava de forma més genèrica el concepte global d’alfabetització mediàtica.

Rojas va explicar-nos que l’alfabetització mediàtica i digital es basa en l’accés a la informació i a la comunicació, ja sigui de forma directa (a través del contacte físic amb els suports dins dels telecentres) o bé de manera mediada.

Els principals desafiaments a què l’alfabtetizació mediàtica s’exposa són la manca d’infraestructures adaptades a les necessitats i capacitats dels destinataris, així com també la formació insuficient pel que fa a l’ús de les Tecnologies de la Informació i del Coneixement (TIC).

Després de la conferència, la classe es va dividir en grups per fer propostes de telecentres. Des del nostre grup en concret vam proposar impulsar la creació d’un telecentre en un barri marginal com podria ser la Mina. Vam pensar que un telecentre seria de gran utilitat en una zona com aquesta, ja que l’accés a les TIC dels veïns es veu força limitat a causa de les seves condicions socio-econòmiques.

Però a més a més de l’accés i l’aprenentatge de les noves tecnologies –enriquint així el capital humà del barri i, per tant, les possibilitats de trobar feina- el telecentre també permetria, per exemple, la creació d’una pàgina web, blog, o qualsevol altre plataforma de difusió a la xarxa, per tal d’obrir el barri a la societat –i la societat al barri- i poder aclarir els tòpics que sovint tanquen portes als seus habitants.

El telecentre, doncs, tindria com a finalitat dignificar el barri i els seus veïns, donant-los accés i coneixements sobre les noves tecnologies i engrandint les seves oportunitats en el món laboral.

Algunes de les propostes dels altres grups van ser crear un telecentre especialment destinat a les persones aturades –incidint en l’aprenentatge de programes i aplicacions informàtiques útils en diverses feines; un telencetre on els grups de música novells poguessin tocar i desenvolupar les seves creacions, o un telecentre en un nucli rural per permetre-hi l’arribada de les TIC.