Durant la classe del passat dimarts, el periodista Luis Bruzón va explicar-nos la seva experiència a Guatemala en matèria de cooperació i comunicació, així com també les bases d’aquesta faceta desconeguda del periodisme.
Primer de tot, i per contextualitzar la xerrada, Luis Bruzón va traçar les línies generals d’aquest país centreamericà. Fent una síntesi, podríem dir que Guatemala ha estat sacsejada contínuament, fet pel qual actualment és un estat dèbil, amb una elevada taxa de corrupció i d’inseguretat, una democràcia en risc i una discriminació evident envers les dones i els nombrosos pobles indígenes.
El conflicte armat, que va durar gairebé 40 anys, ha deixat una herència de pobresa amb els conseqüents fenòmens d’analfabetisme, baixa qualitat sanitària o repartiment desproporcionat de la riquesa. L’única solució que molts guatemalencs han vist a tot plegat ha estat emigrar, en la seva majoria als Estats Units, fomentant a més la pèrdua de la cultura pròpia.
El panorama del país sembla, doncs, desolador. La desesperació –econòmica, social i política- en què molts dels guatemalencs viuen els han dut a una situació de desconfiança envers la democràcia i envers la via de la paraula per resoldre els conflictes. Aquest context fomenta un estat injust, on la discriminació i la marginació en són dos dels seus trets. D’una banda les dones són vistes com a persones de segona categoria, la gran majoria de les quals no tenen ni oportunitats educatives ni un lloc en el món laboral. La situació es complica si tenim em compte que aquesta circumstància és vista com a normal i acceptada socialment. D’altra banda, els pobles indígenes viuen immersors en un estat de marginalitat política i socioeconòmica.
A tota aquesta situació se li ha de sumar el fet que Guatemala és un país complex, amb quatre grans grups culturals –maies, xinques, garífuns i mestissos/ladins, 25 idiomes i 104 dialectes. Així doncs, aquesta realitat tan diversa complica la comunicació entre els conciutadans de Guatemala, entre l’estat i la població i afecta també a la divulgació de la informació que fan els mitjans. Tot plegat reforça la idea de la poca cultura democràtica existent. La gran pregunta ha de ser: com redreçar la situació?
Segons Bruzón, aquí és on el periodisme públic i la comunicació educativa entren en joc. A més, s’ha de considerar les oportunitats pròpies del país que li poden permetre enriquir-se i desenvolupar-se, com ara la gran riquesa natural de què disposa, la tendència a l’alça del seu turisme o els acords de pau signats el 1996.
La tasca que els programes de cooperació han de dur a terme és la de facilitar l’existència d’aquells elements que permetin la construcció d’un nou estat; un nou estat descentralitzat i democràtic. És per això que aquests programes s’articulen, sobretot, des dels governs locals, ja que així la participació dels ciutadans es fa més assequible. Els grans objectius que la cooperació internacional té sobre Guatemala són, doncs, reformar la democràcia i la justícia del país, fomentar la participació ciutadana, ajudar els petits empresaris a desenvolupar els seus negocis i superar les exclusions que pateixen els indígenes i les dones.
Perquè aquests programes de cooperació internacional puguin triomfar, hi té un paper cabdal la comunicació i, per tant, l’aportació que es pot fer des del periodisme. És important tenir en compte que aquesta comunicació ha de ser transversal, de manera que pugui arribar a les persones de menys estatus socioeconòmic, fent possible així la recuperació dels valors tradicionals que s’han perdut amb la migració.
D’altra banda cal destacar que la comunicació és necessària, tant com a eina d’informació pública –és a dir, comunicar a la població els projectes que s’estan duent a terme- i com a eina de desenvolupament –la comunicació estratègica- que tindrà com a funcions millorar i ampliar la comunicació i la informació. Així, es fomenten les interaccions socials i la trobada de consensos per tal de recuperar la confiança en la democràcia. Per tot això es recorre al periodisme públic –periodisme que tracta temes per buscar un consens en la ciutadania i descentralitzar el poder- i la comunicació educativa –que intenta inculcar els valors de la multiculturalitat i de la participació de la dona en l’esfera pública.
En conclusió, podem dir que la sortida per a Guatemala –i per a molts altres països que passen per una situació semblant- està en aprofitar les pròpies oportunitats, així com en rebre el suport de la cooperació internacional, que basa els seus projectes en la comunicació a través del periodisme públic i de la comunicació educativa.
El conflicte armat, que va durar gairebé 40 anys, ha deixat una herència de pobresa amb els conseqüents fenòmens d’analfabetisme, baixa qualitat sanitària o repartiment desproporcionat de la riquesa. L’única solució que molts guatemalencs han vist a tot plegat ha estat emigrar, en la seva majoria als Estats Units, fomentant a més la pèrdua de la cultura pròpia.
El panorama del país sembla, doncs, desolador. La desesperació –econòmica, social i política- en què molts dels guatemalencs viuen els han dut a una situació de desconfiança envers la democràcia i envers la via de la paraula per resoldre els conflictes. Aquest context fomenta un estat injust, on la discriminació i la marginació en són dos dels seus trets. D’una banda les dones són vistes com a persones de segona categoria, la gran majoria de les quals no tenen ni oportunitats educatives ni un lloc en el món laboral. La situació es complica si tenim em compte que aquesta circumstància és vista com a normal i acceptada socialment. D’altra banda, els pobles indígenes viuen immersors en un estat de marginalitat política i socioeconòmica.
A tota aquesta situació se li ha de sumar el fet que Guatemala és un país complex, amb quatre grans grups culturals –maies, xinques, garífuns i mestissos/ladins, 25 idiomes i 104 dialectes. Així doncs, aquesta realitat tan diversa complica la comunicació entre els conciutadans de Guatemala, entre l’estat i la població i afecta també a la divulgació de la informació que fan els mitjans. Tot plegat reforça la idea de la poca cultura democràtica existent. La gran pregunta ha de ser: com redreçar la situació?
Segons Bruzón, aquí és on el periodisme públic i la comunicació educativa entren en joc. A més, s’ha de considerar les oportunitats pròpies del país que li poden permetre enriquir-se i desenvolupar-se, com ara la gran riquesa natural de què disposa, la tendència a l’alça del seu turisme o els acords de pau signats el 1996.
La tasca que els programes de cooperació han de dur a terme és la de facilitar l’existència d’aquells elements que permetin la construcció d’un nou estat; un nou estat descentralitzat i democràtic. És per això que aquests programes s’articulen, sobretot, des dels governs locals, ja que així la participació dels ciutadans es fa més assequible. Els grans objectius que la cooperació internacional té sobre Guatemala són, doncs, reformar la democràcia i la justícia del país, fomentar la participació ciutadana, ajudar els petits empresaris a desenvolupar els seus negocis i superar les exclusions que pateixen els indígenes i les dones.
Perquè aquests programes de cooperació internacional puguin triomfar, hi té un paper cabdal la comunicació i, per tant, l’aportació que es pot fer des del periodisme. És important tenir en compte que aquesta comunicació ha de ser transversal, de manera que pugui arribar a les persones de menys estatus socioeconòmic, fent possible així la recuperació dels valors tradicionals que s’han perdut amb la migració.
D’altra banda cal destacar que la comunicació és necessària, tant com a eina d’informació pública –és a dir, comunicar a la població els projectes que s’estan duent a terme- i com a eina de desenvolupament –la comunicació estratègica- que tindrà com a funcions millorar i ampliar la comunicació i la informació. Així, es fomenten les interaccions socials i la trobada de consensos per tal de recuperar la confiança en la democràcia. Per tot això es recorre al periodisme públic –periodisme que tracta temes per buscar un consens en la ciutadania i descentralitzar el poder- i la comunicació educativa –que intenta inculcar els valors de la multiculturalitat i de la participació de la dona en l’esfera pública.
En conclusió, podem dir que la sortida per a Guatemala –i per a molts altres països que passen per una situació semblant- està en aprofitar les pròpies oportunitats, així com en rebre el suport de la cooperació internacional, que basa els seus projectes en la comunicació a través del periodisme públic i de la comunicació educativa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada